Keith Richards

Aci teniu alguns videos comics del meu idol:

I per acabar Kaith Richards en Piratas del Caribe 3

Formula 1

A falta de l´ultima cursa del mundial, gaudim d´aquests divertits videos

Els dos primers de hamilton, el primer es de la surtida de pista a China y en el segon podem vore com cambia Hamilton quan veu una camera.

Aci teniu els comentaristes de T5 plegats

Despres de riure amb hamilton y els comentaristes de T5 que millor que un video de Raikkonen

I ja que estem, el video friki per excelencia

Ale, fins d´aci mitj any

Rolling Stones (1a part)

21 de juny de l´any 2007. Aquesta serà una data que recordaré mentre visca. Desprès de prop de quatre anys d´espera per fi vaig assistir a una actuació de les satàniques majestats. El lloc elegit va ser Barcelona, a l´estadi de Montjuïc. En un principi tenia pensat anar a Sant Sebastià, mes que res perquè el concert seria el dissabte, però ens vam assabentar que un parell de tendes de discs de Castelló organitzaven un viatge organitzat per al concert de Barcelona. Amés va coincidir que les entrades eren per a la gespa i que l´actuació seria el dia desprès de l´últim examen a l´UJI. Així doncs, tot indicava que la millor opció era anar a Barcelona.

Vam fer la reserva amb més de dos mesos d´antelació i sort que no vam anar a replegarles fins el dia abans del concert perquè d’un altra m’hagueren cremat a les mans fins l’arribada del gran dia. A més durant aquestos dos mesos d´espera vaig desconnectar totalment de la musica dels Stones. Ni vaig sentir cap disc, ni vaig mirar cap actuació o documentals de la banda en DVD, ni tan sols vaig rellegir la seva biografia. Vaig desconnectar totalment i reconec que vaig fer bé. No vaig ser conscient de que anava a ser testimoni del concert pràcticament fins que vam pujar al bus que en portaria a la ciutat condal.

A les tres de la vesprada sortíem de la Plaça Fadrell amb destí a Barcelona. Quan hi arribarem ens va sorprendre gratament la quantitat de gent que hi havia acolpada contra la façana d’un IberCaja buscant un tros de ombra i per suposat la gran majoria lluïa samarretes dels Rolling Stones. També ens va sorprendre que érem dels mes joves, tan sols una parella pareixia tenir menys edat que nosaltres. Predominava la gent amb edat compreses entre 28 i 32 anys, encara que també hi havia gent que li feia competència en anys als mateixos Stones. No es podrà dir que els Rolling-maníacs no siguen un grup heterogeni, ja que compren gent de totes les edats i condició social.

El viatge, entre la parada per al descans del xofer i la quantitat de tràfic que hi havia per a entrar a Barcelona va durar prop de cinc hores. No obstant no em va parèixer pesat, excepte per la incomoditat dels seients, on els meus genolls tocaven el seient de davant. Es va augmentar la tortura quan la passatgera de davant meu va fer el seient un poc més cap enrere. Durant la primera part del viatge, per a crear expectació, poguérem visualitzar una actuació dels Rolling allà per finals de la dècada dels 60. L’actuació s’anomena “Rolling Stones: Rock & Roll Circus”, que van treure a la venda no fa molt de temps suposo que per fer mes diners, però que fins fa uns anys no l’havien comercialitzat ni anomenat, en part perquè els cantants que hi surten no ho fan en plenes facultats físiques (i per tant tenien vergonya de mostra-ho) i també perquè en molts països sabien que censurarien aquella actuació. A mi no em va semblar per a tant, el espectacle consistia en un circ on en lloc de domador de lleons i acròbates actuaven els grans músics de l’època: Rolling Stones, John Lenon i Yoko Ono, The Who, Jethro Tull …Va estar divertit.

Al sentir aquesta segona cançó vaig recordar el vídeo que vaig trobar a Youtube fa un temps on els Rolling Stones van tocar el mateix tema acompanyats de Axl Rose, cantant dels Guns´n Roses.

En la meua opinió els Guns eren el grup amb més possibilitats de prendre el relleu als Stones. Ho tenien tot, de fet durant uns cinc anys, a finals del 80 i principis dels 90 van ser la banda de Rock mes famosa, però no van aguantar la pressió i les discrepàncies entre els membres del grup, sobretot per part de Axl van acabar per desfer un dels millors grups de Rock de la historia i ara, encara que segueixen en actiu (això si, cadascun per un costat) no son ni la ombra del que foren fa 15 anys. Una llàstima, però això es un altre tema.

En resum, el DVD del rock and roll circus estava be, amb l´excepció de la cançó de la Yoko Ono. Quin martiri, senyor.

Desprès de la parada per al descans del xofer i fins arribar a Barcelona visualitzarem “Cel•lular”, una americanada que tractava sobre un segrest i la corrupció dins del FBI. Un “toston” que tots els viatgers miràvem com babaus, degut a que desprès de dos hores de viatge ja tot el mon s’ho havia dit tot.

Passades les set de la vesprada arribarem als aledanys de l´estadi de Montjuïc. Vam baixar del bus i vam fer l´ultim mitj quilòmetre a peu. Faltaven més de dues hores pel concert, però ja es respirava un aire d´emoció en el ambient. Al aproparnos al estadi es sentia de fons la veu de Loquillo. La majoria dels integrants del bus es van sorprendre. No s’ho esperaven. Jo si, havia entrat pel mati a veure les noticies del Google per assegurar-me que no suspenien el concert i vaig vore la noticia on deia que Loquillo seria el teloner dels teloners.

A Loquillo, Goran i jo ja no vam entrar, vam decidir quedar-nos fora i menjar-nos el entrepà i beure alguna cervesa i després clar a buscar un lloc on pixar. Una queixa que tinc de Barcelona es que pels voltants de Montjuïc no hi han pràcticament serveis. Hi havien molt pocs, havia que pagar i havia una cua de mil dimonis, sort que també hi havia un parc amb molts arbres pel costat. Una vegada arreglats fem camí de nou cap al Montjuïc, només queda poc mes d´un hora per al concert de les satàniques majestats.

Una de les coses que també ens va sorprendre mentre fèiem camí cap a l´estadi era la gran quantitat d´argentins que hi havien pels voltants. Uns venien samarretes, altres cervesa en mini-neveres, uns altres entrades pel concert (quan hi havien mes de 6000 en les taquilles per vendre), i la resta feien cua per entrar al concert. Apostaria a que hi havia mes argentins que barcelonesos. Ens va resultar especialment graciós un argenti que venia llaunes de cervesa a 2 €. Li vam dir: “Pibe, danos un par” i ell ens va contestar: “Vosotros no sois de Barcelona, ¿no?” “No, ¿por que? Li vam preguntar, i ell ens va dir “Porque llevo aqui un rato i son las primeras que vendo”. Pos ben agust que mos les vam veure. Un tercio ben gelat a la porta del Montjuïc per 2 € em pareix una ganga, “estos catalans……”

Faltava poc més d´un hora per al concert i ja ens vam ficar a fer cua. Pensàvem que estaríem una bona estona perquè pareixia prou llarga, però de cap manera, cinc minuts de cua i ja estàvem dins. En quant a la seguretat per entrar a l´estadi doncs em vaig quedar una mica contrariat. Et miren l´entrada tres vegades durant el recorregut d´entrada (per suposat argentins) però apenes et miren si portes drogues, alcohol, o qualsevol cosa que llençar al cap d´en Jagger. Excepte a un que anava davant de mi que portava una coca-cola de 2 litres que li van dir que no la podia entrar i el tio es va resignar, es va eixir de la cua i va dir que fins que no s´agues begut els 2 litres no entrava. No pensava que la tafaneria catalana arribarà fins aquestos límits, pensava que era mes una llegenda urbana.

Una vegada dins vam admirar un Montjuïc a mitja entrada, impressionava però sabíem que el millor estava per arribar. L´escenari era impressionant, s´extenia d´una punta a l´altra del camp i el muntatge era preciós, diuen que inspirat en una obra de teatre de Shakespeare. Vam baixar a la gespa i els teloners “Biffy Clyro” ja tocaven feia una estona. No em vaig parar en cap moment en escoltar la seva musica, i com jo, el 80 per cent de la gent que hi havia en Montjuïc en aquell moment. Tots estàvem desitjant que es fera fosc, que apagaren les llums i que començarà el espectacle dels Stones. Els xics tocaven en ganes un Rock prou dur però que, com he dit, estava massa ensinistrat en mirar al meu voltant com per a escoltar el segon grup que mes ven a Anglaterra en aquests moments.

Quan faltava mitja hora els “Biffy” es van retirar i el Montjuïc s´anava plenant paulatinament. Nosaltres vam aprofitar el moment per a demanar una cervesa als venedors que es passejaven per la gespa amb un sortidor de cervesa penjat a l´esquena. Per suposat tots argentins. I clar, pendres una cervesa just on cada dues setmanes Tamudo posa el baló en joc ja es mes car. Un altra visita al bany, que era de prou bon accés i com només quedaven vint minuts per al inici ja ens vam dedicar a buscar un lloc on veure el concert en les mes òptimes condicions.

A l´hora de buscar una bona posició per a gaudir del espectacle vam fer una espècie d´analisi de mercat per vore on colocar-nos. A les primeres files estaven els passes VIP´s, la gent que havia fet cua per entrar un mínim de 24 hores i moltes noies de bon vore (es imprescindible que hi estiguin a primera, ja que desprès al veure l´actuació en programes musicals o DVD´s dona una bona impressió. A les següents files ja estaven gent molt aficionada als Rolling, prou joves la gran majoria, i que segurament per diversos motius no havien pogut fer cua amb tantes hores d´antelació, però eren Stone-maniacs de cor, la gran majoria d´ells amb el símbol dels Stones tatuat al braç (quina enveja, algun dia jo també en portaré un) i amb mes merchandaising dels Stones al damunt que qualsevol tenda especialitzada (samarreta, ulleres, gorres, piercings, mocadors gegants,…). Com ens vam considerar un esglaó per darrere d´aquesta gent vam procurar ficar-nos just darrere d´ells i sense moltes empentes ho vam conseguir.

Així doncs, ja ho teníem tot, estàvem a uns 40 metres del escenari, just enfront d´on sa majestat Keith Richards es posiciona normalment per tocar els seus famosos gifs de guitarra. Ja es feia fosc, es començaren a apagar les llums i eren les deu de la nit, l´hora concertada per al inici del concert. El camp estava de gom a gom, només es veien unes clarianes als llocs mes amunters de les grades. El nerviosisme del públic era evident i ja sonaven els primer xiulets. Així va seguir la cosa fins prop de les deu i quart, i just quan el públic estava més impacient van començar a engegarse els primers focus que vaticinaven que el començament el show de la millor banda de Rock de la historia estava a punt de començar. No podria descriure eixos segons previs al inici de l´actuació. Volia fer moltes coses a la vegada. Tenia el vídeo del telefon preparat per a gravar en el moment que surtira Keith, però també estava pendent de la reacció del públic així com de veure tant en el escenari com en la pantalla gegant el començament de l´espectacle.

Ja havia començat, estava presenciant un concert del meu grup favorit. Instants abans del inici del concert havíem apostat per quina seria la cançó inicial, cap dels dos vam encertar. L´elegida va ser “Start Me Up” i a continuació va vindre “Let´s spend the night together”.

Com es habitual als seus concerts desprès de les dues primeres cançons Mick es dirigeix al públic. Mick es va disculpar per la cancel•lació de l´any passat, també per haver començat el concert amb un quart d´hora de retard i es va manifestar molt content d´estar al mateix temps a Barcelona, Catalunya i Espanya. A la mil•lèsima de segon de escoltar la paraula Espanya vaig pensar “L´has cagada Mick, et cauran tots a damunt ara”, però no va ser així, un part del públic el va ovacionar (com sempre que diu qualsevol paraula), i un altra va callar, encara que també s´escoltà algun que altre xiulet.

Degut a les passades cancel•lacions ha tingut que demanar més d´una disculpa al seus seguidor. A mi no em deuen cap, si Keith no hagués caigut del cocoter i no hagueren suspès la gira espanyola, probablement ara no estaria escrivint aquest text.

Va continuar l´espectacle amb dos temes del seu nou disc “Rough Justice” i “Streets of Love” amb un públic entregat així com altres temes ja clàssics dels Stones com “Midnight Rambler” o ‘Im too proud to beg’, fins a arribar a la cançó que per a mi va ser sens dubte la sorpresa de la nit: “I´ll go crazy”, un tribut a James Brown en el que va col•laborar de forma intensiva la corista dels Stones, Lisa Fischer. Només sentir la seua veus s´em va ficar la pell de gallina i aquest símptoma es repeteix cada cop que sent la cançó.

A continuació arribava el torn de presentar a la banda i uns dels moments que mes esperava del concert, poder ovacionar com es mereix al Keith Richards, encara que va tindre una actuació prou fluixa en comparació amb la resta de la banda. No se quin seria el motiu però donava l´impresio de que no es trobava en les millors facultats.

Una vegada presentada la banda el Mick va anar a canviar-se de roba i agafava el paper de protagonista el Keith. A pesar del seu lamentable estat va tocar dos cançons com només ell sap fer-ho, amb la seva desgarrada i trencada veu.

Com evitar el calentament global

Pareix ser que en Futurama ja han trobat la solució

Coca-Cola

Si, com vullgeu, Coca-Cola es una despiada multinacional que guanya bilions de dolars al any venent un refresc amb gas, pero reconeixereu que els seus anuncis son molt bons. Aci teniu uns quants. Voteu per el que mes vos agrade.

La generación de los 80

¿Te has preguntado alguna vez quien iria a tu entierro?

Chihuahua

Que levante la mano

Para todos

Zero

Al limón

Despedido

Referencias

Maquina expendedora

Reconciliación

Aquest son els que recordo, jo de moment em quedo amb el mes recent, el de la generació dels 80on sona una de les millor cancons dels 80, Don´t you forget about me, dels Simple Minds, un gran tema sens dubte.

Aci teniu el tema en directe

I en video clip

Quant de temps

Ja ni recordava que tenia un blog mig mort pul•lulant per la xarxa. Be, on ho vam deixar? Ah, si. Que anava de practiques a l’oficina de Turisme del poble durant les vacances de Pasqua. Doncs la experiència molt positiva. Pensava que seria una faena que no m’agradaria i res daixò, ho vaig passar molt be. Excepte quan venia gent que parlava angles, que m’entrava de tot, sort que estava allí Guillem per a treure’m dels embolics. A l’estiu més. Un altra noticia a nivell personal es que per fi he aconseguit una entrada per al concert que el Rolling Stones faran a Barcelona el pròxim 21 de juny, si no el cancel•len, clar….. Però ací a lo que anem, si per alguna cosa es caracteritza aquest blog es per els vídeos del Youtube i aquest post no serà una excepció

A partir d´aquest moment queda inagurat per segona vegada aquest blog fins que s´acabe de nou la batera. Saluts.

Algunes de les millors veus femenines

Almenys si son les meves preferides. En primer lloc comentar que estare ausent un parell de setmanes perque començe les practiques de Turisme a l´oficina de turisme del poble. Mentrestant podeu gaudir d´aquest post i del dels dibuixos, que son dos post que m´han costan uns quants dies, pero aixo d´anar buscant tants videos. Be, ens veem en un parell de setmanes.

Montserrat Caballe y Frediee Mercury – Barcelona. La Montse no es una rockera tradicional, pero aquest video et possa el cabell de punta.

Aretha Franklin. La reina del soul. La millor veu negra que he sentit mai

Arteha Frankilin y Keith Richards – Jumpin Jack Flash

Aretha Franklin y els Blues Brothers – Think

Janis Joplin – Piece of my Heart

Heart – Crazy on you

The Pretenders – Tattoed Love Boys

Be, aquestes dos no son especialment rockeres, pero son les artistes femenines que mes m´agraden.

Dido – Don´t leave home

Julieta Venegas – Limón y sal

Com podeu vore no he seleccionat cap del panorama espanyol, pero es que aço es el que hi ha

Encara esteu vius? be, pos aci teniu la corresponent versio frikie:

Els dibuixos de la nostra vida

Amb tants anys d´estudi (o treball) , festes patronals vilafranquines, aplecs, nadals i disputes polítiques ens estem donant conte de que el temps passa (i massa ràpid a voltes) i cada cop tindrem mes responsabilitats, despesses (mes encara?) i maldecaps i com diu un bon amic «Es una animalada como pasa el tiempo». Aixo esta molt be, pero no em d´oblidar que fa uns anys erem uns sagalets on la preocupació més gran que podiem tenir era si per fi un dia Goku mataría a Freezer.

Pos be (aixo de doncs no esta al meu diccionari), hui com si d´un vell es tractes fare un repas als dibuixos animats que mes em van marcar i que recorde de la meua epoca d´infant, sagal i adolescent. Alla van, disfruteu-ho i no oblideu comentar quins podrien faltar.

El show de la pantera rosa

Tom y Jerry

Bola del Drac

Dr. Slump

Los Simpsons

Padre de Familia

Futurama

Hi ha molts mes, pero no recorde els noms o no estan en youtube, pero he trobat un video recopilatori que es prou bo.

Les millors «esmaixades» de la historia

El basket es un deport emocionant i la NBA i les «esmaixades» son la seua màxima expresió. Aci teniu uns bons videos.

Les 10 millors esmaixades de Jordan

Les 10 millors esmaixades de Vince Carter

Algunes de les millors esmaixades de la historia.

I per supost la millor esmaixada de Pau Gasol

Agenolleuvos, els reis del rock estàn en camí

El proper mes de juny, les seves satàniques majestats complirán amb el seu contracte amb el dimoni i realitzàn tots els concerts que van suspendre l ´any passat degut a la caiguda d´un cocoter de Richards i el mal de gola de Jagger. En total 27 actuacions al llarg del vell continent. Aquests concerts formen part de l´ultima gira dels Stones: A Bigger Bang, que van començar a finals de l´any 2005 per a presentar el que en la meua opinió es el seu millor disc dels ultims 20 anys. La gira europea començarà el 5 de juny i acabarà el 21 d´agost a Londres.

En Espanya faran un total de cuatre concerts:

– 21 juny: Barcelona

– 23 juny: El Ejido

– 28 juny: Madrid

– 30 juny: Sant Sebastià

La meva intenció es anar al de Sant Sebastiá, al estadi Anoeta, pero aquesta vegada haure de estar mes «al loro» perque en la gira del estiu passat les entrades «económiques» (menys de 150 €) es van esgotar de seguida. A més, les entrades més cares son per veure el concert des de les grades i un concert dels Stones hi ha que viure-ho a peu de pista.

En definitiva, que si algu te «comboi» de vorels que siga enguany, perque dubte que vinguen alguna vegada mes per Espanya, com a minim per a fer macroconcerts. Potser vinguen mes vegades pero els vorem en estadis mes petits, auditoris o teatres.

Es posible que enguany siga mes facil trobar entrades perque hi ha molta gent empipada per la cancelacio dels cuatre concerts a Espanya de l´any passat. I si, son vells, pero aci podeu vore que aprofiten be el temps i que l ´any passat van fer actuacions memorables.

Actuació en 50 edicio de la SuperBowl

Actuació a Rio